MATRIMONI

Una aventura de dos (o més)

En primer lloc, aquesta presentació  no pretén ser escola de res, si no simplement uns punts de reflexió per al matrimoni, la parella o molts cops els amics, per donar-nos compte de si les nostres relacions son d’una o altre forma i si podem millorar-les.

Més endavant explicarem el que significa aquest dos o més amb més detall. Es tracta d’analitzar les influencies que pesen sobre les nostres relacions i quines volem i quines no. Des de el punt de vista cristià, parlar del matrimoni de tres es tracta del format per un home, una dona i l’Esperit de Déu en mig d’ells. Clar que també podem parlar de més en el cas de fills, però no volem en cap cas, que aquesta sigui una presentació de la família, si no del matrimoni.

Al escollir una parella no estem sols. Hi han moltes coses que ens influeixen. L’entorn familiar, el lloc per on ens movem, però també hi ha bona part d’allò que un diu trobar “la teva altre meitat”. Busquem algú que ens doni alguna cosa diferent al que ens donen tots els altres. En principi, en el nostre compromís matrimonial, volem que aquesta parella ens acompanyi per sempre, però això no sempre es fàcil.

Les relacions entre les persones necessiten d’una bona comunicació, però som realment conscients del que això vol dir? La coneixença de l’altre necessita arribar a la intimitat de les ambicions i frustracions. Es important conèixer els somnis de l’altre, com veurem, una de les coses importants es ajudar-lo a créixer, però també cal saber on ha patit i per que, sols així podrem gestionar moltes situacions que son fruit de les experiències pròpies de cadascú i ajudar-lo a superar-les.

En tota relació humana podem detectar posicions que s’acosten, en major o menor mesura, als paradigmes següents:

Figura de l’infant ó fill: Son actituds de personalitats que busquen la protecció, tutela, domini, etc... d’una figura superior i més forta que ella, i que li donin la seguretat que sovint li manca a ella mateixa. De tant en tant pot demostrar rebequeries poc fonamentades i capritxoses.

Figura del Pare-Mare: Paradigma de la persona dominant (no necessàriament amb violència) ó be protectora.

Figura de l’adult: Adopta el paper de l’equilibri. De la persona estable que ha format la seva personalitat.

Aquestes figures no pertanyen permanentment a un actor de la relació, si no que en les nostres relacions amb els altres (laborals, estudis, amistats, família, parella, ...) anem adoptant diferents actituds en les que en podem identificar en qualsevol de les figures. Un dia som pares, un altre adults ó infants en una mateixa relació ó en diferents. Però cal analitzar les nostres actituds per anar tendint a la maduresa, estabilitat, equilibri de la relació.”

Partint de l’anàlisi de les relacions  i de com ens situem, podem distingir quatre tipus de relacions:

• Infant- Pare/mare
• Infant - Adult
• Pare/mare- Adult
• Adult – Adult

En tots els casos parlem de relacions entre adults, i els noms son les situacions en que es posa cadascú.

1. Si parlem de les relacions Infant - Pare/mare, estem parlant que un dels dos es posa en el paper de infant que vol que l’altre el protegeixi i li doni l’aprovació del que fa. L’altre per contra, es posa en la situació de pare i actua com ho faria un veritable pare, renyant quan no ho troba bé o per contra alabant el seu fill del que se sent orgullós. El que actua com a fill pren una posició passiva, no li cal pensar, sempre ho fa l’altre. Es aquell matrimoni que un diu: - Aquest cap de setmana anirem a pescar.- El que tu diguis. La postura d’un es dominant, la de l’altre sotmès. Si la postura dominant es la del home de la parella, pot ser fruit a més de connotacions masclistes, però en aquest cas no creen problema, doncs l’altre accepta la seva posició. Altres exemples: Dos amics han quedat per anar al cinema. Al trobar-se un li diu a l’altre: “He pensat que serà millor anar a la pista a jugar a basquet i he portat la pilota”; “Heu triat aquesta cançó com a cant d’entrada, però com desafineu molt, cantarem aquesta altra i així quedareu millor davant els que us escolten”; “Que nerviós estic, la meva parella està parlant en públic i no voldria que s’equivoqués. Què pensarien d’ella els que la escolten? Quedaria malament.”; ”Quina sort que tinc, el meu marit controla ell tots sol els diners de la família, jo no tinc que atabalar-me amb aquest tema

2. Les relacions Infant - Adult son més conflictives. El que actua com a infant està buscant aquesta aprovació o protecció però l’altre no l’entén doncs la seva posició com adult prefereix actuar com company. Es aquell matrimoni que sempre es: -Què vols que fem aquest cap de setmana?- El que tu diguis.,- Vols que anem a pescar?, - Si a tu et sembla bé... Es la típica posició que acaba amb el “Que et moqui ta mare”. Altres exemples:

Què et semblaria si trio Medicina.

      Es una bona carrera, difícil. Et veus capacitat? Si es així, endavant.

      Bé, potser sí que no me la trauria. I si faig Farmàcia?

      Realment t’agrada?

      No ho se, potser no. Tu que faries?

      Noi, és la teva elecció no la meva. Jo ja he triat les meves opcions.

      Sí, clar, però tu què faries? La teva opinió m’importa.

      Jo analitzaria bé quina és la meva vocació i les meves capacitats.

      Sí, bé, això faré. I si agafo Arquitectura? Em queda a prop de casa.

      Noi, adéu. Ara tinc presa.

3. Les relacions Adult - Pare, també acaben portant al conflicte, doncs el pare busca l’acció dominant i l’adult no l’accepta. En el cas de tractar-se de casos de masclisme, son relacions que poden arribar a ser violentes, doncs l’adult no accepta el domini i es rebel·la, i això pot enervar el masclista. l’adult està dient: -Això no ho fas bé, això s’ha de fer així. -He decidit que avui farem això.- Ho sento però no tinc masses ganes. Doncs ho farem per que així ho he decidit. En aquest cas si la relació dura molt temps, l’adult pot passar a ser víctima de la por: no faig res per que no s’enfadi, si no li dono la raó s’enfada, crida, ... Les amenaces poder ser moltes i molt velades, però el que sempre fan es anar deteriorant la relació. Altres exemples: “Recorda que demà és el sant de la teva tia, no t’oblidis de felicitar-la. I quedaràs molt bé si li compres un regal. Unes flors, tampoc es mereix més, però sobretot no quedis malament i no t’oblidis.

 Sí mare, gràcies, però als trenta-vuit anys que tinc, ja decidiré jo si la felicito o no i si li compro flors o no”

“ He decidit que  pintarem la casa de color crema, que m’agrada molt.

 Val, és una opció, però crec que com a membre del matrimoni tinc dret a opinar.

Jo també em vull sentir còmode a casa nostra. Parlem-ne.

Si tu no tens gust ni res, ho farem com jo he dit. Total aquesta és casa meva.”

4. Finalment les relacions Adult - Adult son les més convenients. Tots dos parlen d’igual a igual, per tant es més fàcil parlar en la confiança i el respecte per l’altre. Es parla des de la llibertat de pensament i acció, i es tracta de buscar els punts d’unió i millorar els punts de conflicte.

Evidentment poden haver les posicions Infant - Infant i Pare - Pare que també esdevindran conflictives, però es més difícil que d’entrada fructifiquin.

Lògicament sempre parlem que les posicions no tenen per que ser fixes. Però seria bo reflexionar sobre com ens situem en cada una de les situacions. Si les situacions son majoritàries cap a una o altre posició, ens permetran reflexionar i veure si les poden corregir si convé, i ajudant-nos entre els dos.

Aquestes preguntes ens ajudaran a situar-nos.

El ajudar a l’altre a aconseguir els seus anhels, ens ajuda a créixer a nosaltres i ens millora l’autoestima. Una autoestima baixa, comporta sempre situacions de risc ja que augmenta la susceptibilitat. I per tant el perill de dany.

La parella, ha d’actuar en dos cossos i un esperit. Per això malgrat tot, es necessari respectar la intimitat de l’altre. Una cosa es fer les coses junts, però cadascú necessita un espai per poder estar en sí mateix, trobar-se..., si no, no serà capaç de mostrar-se al altre en llibertat.

Al igual que en la forma de relacionar-nos, en les formes d’actuar, el fet de ser peregrins o nòmades, no es una cosa rígida. No sempre actuem de la mateixa manera. Però mirar el camí fet i planificar el camí a fer, ens reporta més beneficis ja que ens ajuda a aprendre de les situacions i preveure les situacions noves.

A partir d’aquest moment, donem unes pautes per millorar les relacions a manera de ser més assertius.

..............

En conclusió podem dir: que per relacionar-se íntimament de manera saludable, cal una idea clara dels límits, saber on acaba un i on comença l’altre. Els límits clars i apropiats actuen com antenes que indiquen quan el comportament de l’altre representa una intrusió o una amenaça. També permeten establir el to just en la relació, saber dir: “No, no em pots tractar així” o “ Això que em demanes, es massa”

Sols quan les persones estableixen límits saludables, son capaces d’arribar al equilibri entre la proximitat i la distància que la intimitat requereix sense sentir-se amenaçades. Si durant la infància i adolescència els límits han estat constantment violats, la persona acostuma a protegir-se amb un mur que la fa més impenetrable. Per això cal fer un esforç per conèixer les situacions sofertes per la parella i ajudar-lo a superar-les.

Al final, us posem dos textos: El primer sobre l’estudi científic de les discussions i l’altre, un exemple del que pot suposar el desconeixement de la realitat viscuda per l’altre.

Però en tot aquest temps, encara no hem parlat des del punt de vista cristià, del que diu el Senyor. Ell es clar: Home i dona seran una sola carn i per fer-ho deixaran el pare i la mare.

Que vol dir tot això:

En primer lloc el deixar pare i mare vol dir acabar de trencar els cordons umbilicals. No podem anar al matrimoni continuant sent dependents dels nostres pares, i no ens referim al tema econòmic. Les relacions que fixem amb els nostres pares marcaran la nostra relació de parella. Fàcilment, si no passem a relacionar-nos amb ells de forma adult-adult, traslladarem el nostre estat de fill a la parella i derivarem en ella el buscar al pare/mare que ara deixem, per tant la relació ja començarà esbiaixada. Per altre part la nostra parella no suportarà el fet de estar-la contínuament comparant amb els nostres progenitors. Per tant s’han de deixar els pares en aquest sentit, que evidentment no vol dir deixar-los d’estimar.

En segon lloc ser una sola carn significa actuar en una mateixa direcció, tenint un mateix sentir, estimant-se profundament.

Al principi hem parlat de ser tres: en el tercer ens referim a Déu. Però com s’explica això de ser dos en una sola carn i ser tres però mantenir-ne la individualitat? No es tracta de fer jocs de paraules.

Si en aquest ser una sola carn, incloem Déu en el nostre projecte ja som els tres i en el nostre projecte hem d’incloure el anar potenciant l’altre, mantenir el seu espai i límits saludables que hem dit abans, i par tant ja estem complint el tercer punt de la sentència.

No podíem acabar sense fer una petita referència al que poden representar els fills. Son nostres i els hem d’ajudar a créixer, a madurar i a fer-se adults. però no poden ocupar tot el nostre temps. No hem de descuidar la parella, això vol dir que no podem versar totes les nostres converses sobre els nostres fills. Si a la flama de l’amor no li anem afegint gas, acaba per apagar-se. A més els fills no es queden sempre amb nosaltres, i arriba un punt de la nostra vida que ens retrobem de nou el matrimoni sol, enfront la nostra parella que si no la hem anat cuidant, apareix de nou com un estrany, del que desconeixem les seves ambicions i frustracions i amb el que cal iniciar de nou tot el procés.

Però com sempre, som optimistes. Podem, si volem. Els canvis que necessitem imprimir en la nostra vida per tal de millorar i créixer en la nostra vida de parella, no faran que perdem la nostra personalitat.

El trabajo de Gottman es fascinante porque a través de las grabaciones en vídeo él puede mostrar el punto en el que una discusión conyugal se convierte en pura defensividad, hostilidad e insultos. Este deterioro coincide con una aceleración del pulso de cada miembro de la pareja. A medida que las pulsaciones aumentan, la capacidad de discutir razonablemente desaparece. Es una correlación directa y llamativa: tan nítida que Gottman les aconseja a las parejas en conflicto que se tomen el pulso en medio de la disputa. Según su experiencia, cuando un hombre llega a un promedio de ochenta pulsaciones por minuto, y una mujer a noventa, no tiene mucho sentido continuar. Para ambos sexos, escribe Gottman, haber pasado las cien pulsaciones es razón suficiente para terminar la discusión. Una persona cuyo corazón late a una velocidad de cien pulsaciones por minuto, debido a la furia y no a un ejercicio de aerobismo, ya no es capaz de comprender ni de responder inteligentemente lo que su compañero o compañera está tratando de decirle.

HISTORIA DE JORGE Y SUSANA

Las personas tienden a relacionarse con sus parejas en la edad adulta de modos similares a como aprendieron a relacionarse con sus padres durante su infancia. Si las relaciones con sus padres fueron sanas, equilibradas y satisfactorias, tenderán a buscar parejas similares a sus padres en su modo de relacionarse, con quienes podrán mantener relaciones igualmente satisfactorias, lo cual resulta positivo.

En cambio, cuando las relaciones con los padres fueron insatisfactorias y conflictivas, sigue existiendo la misma tendencia a repetir patrones en futuras relaciones. Eso es debido a que en la relación con los padres se crearon una serie de miedos y necesidades insatisfechas que dejaron lo que podemos llamar "asignaturas pendientes", temas no resueltos que la persona se ve inconscientemente empujada a revivir en sus relaciones de pareja como un modo de superarlo. Es decir, es como si esta persona buscara una segunda oportunidad para que al fin salieran las cosas de otro modo. Así, eligen inconscientemente parejas con quienes van a vivir situaciones similares a las vividas en su infancia. Este proceso puede suceder de diferentes formas:

Supongamos que una persona, que llamaremos Susana, ha vivido una infancia de rechazo y falta de cariño por parte de sus padres. En principio buscará como pareja a una persona que sea muy diferente a ella, que sea cariñosa y le muestre aceptación. Supongamos ahora que encuentra a alguien así, a quien llamaremos Jorge y comienza con él una relación que, en principio resulta gratificante. Sin embargo, debido a las experiencias de su infancia, Susana es especialmente sensible a cualquier indicio real o imaginado de rechazo, de modo que si Jorge se muestra un poco distante un día, debido al cansancio o preocupaciones laborales que nada tienen que ver con la relación de pareja, Susana puede sentirse ansiosa y mostrar una conducta excesivamente dependiente, que llegue a asfixiar a su pareja, que en ese momento solo deseaba un poco de soledad para descansar. Al mismo tiempo, es muy probable que Jorge sea el tipo de persona que ha vivido una infancia con una madre o padre absorbente, que invadía su intimidad y lo asfixiaba, de modo que tiene miedo a este tipo de conductas. Por este motivo, cuando Susana, ansiosa por el rechazo imaginado por parte de Jorge, trata de aferrarse más a él, Jorge se asusta y la rechaza más, temiendo acabar de nuevo en una relación como la que tuvo con su madre. Si Jorge no tuviera este miedo a se absorbido, reaccionaría de un modo más cariñoso, que aplacara la ansiedad de ella y su miedo al rechazo o abandono, de modo que el comportamiento de ella volvería a ser normal, pero dado que él reacciona con más rechazo, ella se vuelve más ansiosa y por tanto, se aferra más a él y acaba convirtiéndose en la persona absorbente que Jorge tanto teme.

Así, los miedos y reacciones de ambos provocan que el otro se acabe comportando del modo que más temen y acaben recreando el mismo tipo de relación insatisfactoria que mantuvieron con sus padres.

Es decir, aunque Susana se sintió atraída en un principio, por alguien que parecía muy diferente a sus padres (o a aquél de sus progenitores con quien tuviera problemas en su infancia, bien sea la madre o el padre), Jorge tenía algo que le recordaba a ellos, tal vez cierta tendencia al distanciamiento, que no supuso ningún problema al principio, pero que inconscientemente le indicaba a Susana que con ese hombre podría revivir su pasado para "hacerlo mejor esta vez". Después, fue ella misma la que despertó los miedos de Jorge y, lo cual provocó que él pasara de ser el hombre cariñoso y atento que siempre había buscado, a convertirse a alguien similar a sus padres.

Y exactamente lo mismo podemos decir de Jorge, que, aunque en un principio pudo ver la parte más equilibrada de Susana y relacionarse con ella de un modo satisfactorio, pronto despertó en ella su miedo al abandono, lo cual la llevó a empezar a actuar del modo absorbente e invasor que tanto detestaba.

Llegados a este punto ambos se sienten decepcionados con la otra persona. Piensan que les engañó, que es muy diferente de como habían creído al principio. En realidad no es que sean diferentes, sino que si bien en un principio se estaban relacionando de modos más sanos, una vez activados sus miedos, comenzaron relacionarse desde el miedo, desde los patrones inadecuados aprendidos en la infancia, de modo que, a los ojos del otro, parecían ser dos personas diferentes a las que eran al principio de la relación.

Para salir de este círculo vicioso y romperlo, ambos necesitan superar sus miedos, y el mejor modo de hacerlo es precisamente dentro de esa relación, pues en ella pueden aprender lo que cada uno necesita aprender. Es decir, Susana ha de aprender a no temer tanto al abandono, a aceptar que el hecho de que Jorge necesite un poco de soledad no significa que la esté rechazando a ella, sino que esa es su forma de reponerse de un duro día de trabajo, y que en cuanto se haya relajado estará ahí para ella tan cariñoso como siempre.

Jorge, por su parte, necesita aprender que la conducta de aferrarse a él que mostraba Susana sólo significa que en ese momento se siente insegura y que necesita saber que no pasa nada. Jorge necesita aprender a no tener tanto miedo a verse absorbido por ella y a confiar en que ella le dejará su espacio pero que al mismo tiempo puede necesitar más muestras de cariño que otra persona que haya vivido una infancia más saludable. Si él pierde ese miedo a verse absorbido será más capaz de responderle a ella de un modo adecuado y demostrarle que no existe ninguna amenaza para la relación. Por ejemplo, si Susana empieza a mostrarse ansiosa cuando lo ve distanciado, tal vez puede bastar un simple abrazo cariñoso para hacerle saber a ella que todo va bien, y luego decirle que necesita relajarse un rato porque está cansado, de modo que consigue la soledad que necesita sin provocar en ella una conducta de aferramiento ansioso.

Por supuesto, para poder llegar a esto es necesario conocerse a uno mismo y a la otra persona y saber cuáles son los miedos de cada uno y los patrones de sus infancias que tienden a revivir con sus parejas. De este modo podrán hablarlo y darse cuenta de cuándo están repitiendo alguno de esos patrones y acordar el mejor modo de comportarse en esos momentos para romper el círculo de la repetición y superar, con la ayuda de la pareja, los viejos problemas no superados de la infancia.